Magnífics pins com sequoies, testimonis muts de la història, envoltaven l’escenari. Ampolles de champagne rosé a la cubitera i, entre ostra i ostra, l’steady beat seduia.
Sonava una veu pop casi punk britànica de finals dels 70, liderant una banda d’ska amb arrels jamaicanes i altres tocs caribenys, una bona secció de vents i flaire a marihuana. Els Madness al Pedralbes.
Van començar alternant temes menys coneguts amb clàssics com One step beyond, My girl i Wings of a Dove. Fins que van disparar el repertori més contundent i ballador amb House of Fun, Baggy Trousers, Our house i Madness, per acabar amb It must be Love. Una colecció de hits que pocs grups poden acreditar.
La complicitat entre el cantant, Suggs, el saxo, Lee Thompson i la resta de la banda, anava desgranant el repertori amb la seguretat que només atorga una amistat inquebrantable, conduint-nos fins a un final apoteòsic.
Volàvem i mentre ens animàvem a uns timids “pogos” se’ns insinuaven altres grans noms del 77, com The Clash o Ian Dury. Una llarga llista de bandes memorables de la millor tradició anglesa.
Els ritmes elegants de la música gamberra dels Madness van aconseguir imposar, ni que fos per un instant, la seva genial bogeria.
